Fa segles que reservem una paraula, saviesa, per a allò que ni el coneixement ni la potència de càlcul no asseguren per si sols, la capacitat de fer un bon ús del que sabem. Sabiduría artificial, el llibre que Juan María Nin, María José Sánchez Yago i José Luis Vázquez han publicat a Deusto aquest 2026, gosa prestar aquesta paraula a les màquines. El subtítol ja anuncia la intenció, una IA humanista, i la pregunta que obre és exactament la que m’interessa des d’aquí, es pot programar la saviesa, o la saviesa és precisament allò que no es deixa programar?

Val la pena saber qui ho signa, perquè el llibre és fill de la seva composició. Nin ve de l’alta direcció financera, ha ocupat despatxos on es prenen decisions que afecten milions de persones. Sánchez Yago és enginyera de telecomunicacions amb formació en filosofia, humanitats i neuropsicologia. Vázquez, també enginyer, ha dirigit empreses tecnològiques durant més de dues dècades. La barreja no és anecdòtica, és la posada en pràctica d’una convicció que aquí, a Sapere Aude, defenso una vegada i una altra, que separar la cultura tècnica de la humanística ens empobreix, i que els problemes que de debò importen només s’entenen quan les dues mirades treballen juntes. Un banquer, una enginyera lectora de filosofia i un directiu de tecnologia escrivint plegats sobre la intel·ligència artificial ja són, ells mateixos, una petita demostració de la tesi.

El llibre s’organitza en tres moviments. Primer, un «Entendimiento IA» que explica sense argot com funcionen aquests sistemes i què fan realment, perquè no es pot discutir amb seriositat allò que no s’entén. Després ve el cor de l’assaig, «Una IA humanista», on els autors sostenen que una intel·ligència que només sigui eficient encara no és intel·ligent del tot, i que una IA veritablement avançada acabaria incorporant certs valors universals, la veritat, la justícia, la llibertat, la cura de la vida. Finalment, «IA, economía y empresa», el terreny on tot això aterra, amb la idea inquietant de l’«empresa posthumana» com a horitzó cap al qual ja ens movem sense haver-nos-hi aturat gaire a pensar.

La idea que més m’ha fet pensar és també la més discutible, i les dues coses solen anar juntes. Els autors parteixen d’una distinció que comparteixo del tot, la que separa ser eficient de ser intel·ligent. Una màquina que optimitza una mètrica sense preguntar-se si la mètrica val la pena és poderosa i cega alhora, com ho era aquella raó instrumental de què parlava en comentar «Un verdor terrible». Fins aquí, d’acord. On el llibre fa un salt que costa de seguir és quan suggereix que una IA prou avançada abraçaria aquests valors gairebé pel seu propi pes, com si la saviesa fos el destí natural de la intel·ligència portada al límit. Aquí és on l’humanista que hi ha en mi frena. La història que explicava Labatut apunta justament al contrari, que es pot dominar sense comprendre, que la brillantor tècnica i el desastre moral poden conviure sense contradir-se en una mateixa ment. La intel·ligència no condueix sola cap a la virtut. Si ho fes, no caldria educar ningú.

Aquí hi ha, em sembla, la tensió que travessa tot el llibre. Sabiduría artificial aspira a una màquina que decideixi bé per nosaltres. El projecte que defenso des d’aquí aspira a exactament el contrari, persones que no deixin de decidir. El «sapere aude» de Kant, atreveix-te a pensar per tu mateix, era una crida a no cedir a un altre la feina de jutjar, i tant se val si aquest altre és una autoritat, un dogma o un model de llenguatge. Sobre aquest risc de delegar el pensament vaig escriure a «El coratge de pensar». Delegar el càlcul és assenyat i alliberador. Delegar el criteri és una altra cosa. El mèrit dels autors és que en són conscients, i per això insisteixen que la saviesa artificial no hauria de ser un substitut de la humana sinó, en el millor dels casos, un mirall que ens obliga a formular quins valors volem que el sistema reflecteixi. Cada model que llancem al món, escriuen, porta d’alguna manera el nostre llegat.

Per a qui dirigeix una organització, la part més útil és la tercera, i no pels seus pronòstics sobre l’empresa posthumana, sempre arriscats, sinó per la pregunta que hi batega. Quan una eina et dona una resposta abans que hagis acabat de formular la pregunta, la temptació d’estalviar-te el pensament és enorme. La diferència entre el directiu que fa servir la IA per pensar millor i el que la fa servir per no haver de pensar és la mateixa que, en comentar «Total Competition», separava l’estrateg del que només executa. Cap quadre de comandament, cap model, no ens estalvia la responsabilitat de decidir a quins problemes val la pena dedicar-se. La saviesa, si la paraula encara vol dir alguna cosa, comença justament aquí, en la pregunta prèvia que cap màquina no ens formularà si no la hi ensenyem nosaltres.

No tot em convenç. El to és decididament optimista, i els autors es decanten més per orientar la tecnologia que per posar-hi límits, una aposta legítima però que deixa en segon pla els casos en què el que cal no és una IA més sàvia sinó, senzillament, no fer servir cap IA. La convivència de tres veus tan diferents dona riquesa i alhora algun desnivell, i el lector nota quan escriu l’enginyer i quan escriu qui ve de les humanitats. La mateixa metàfora del títol, tan suggeridora, arrossega una ambigüitat que el llibre no acaba de resoldre, si «saviesa artificial» vol dir una màquina sàvia o, més modestament, una manera més sàvia de fer servir les màquines. Sospito que el segon sentit és el bo, i és el que fa que el llibre valgui la pena.

Perquè al final Sabiduría artificial acaba sent, potser sense proposar-s’ho del tot, un llibre sobre nosaltres més que sobre les màquines. Els valors que demanem a la IA, la veritat, la justícia, la cura, són els mateixos que fa segles ens costa d’encarnar. Voler-los programar en un sistema ens obliga a la feina incòmoda d’explicitar-los, de dir en veu alta què considerem just, què és tenir cura, quina veritat volem. Potser aquest sigui el regal inesperat d’aquesta tecnologia, que per ensenyar saviesa a una màquina haurem de recordar, primer, en què consistia la nostra.

Aquesta és la mena de lectura que comparteixo aquí, a «Lectures», llibres que ajuden a pensar i a decidir millor. Si vols portar aquesta mirada a la teva feina o a la teva organització, et puc ajudar a implementar-ho amb xerrades, formacions i tallers.