A la Fórmula 1 tot es mesura. Milers de sensors, milions de dades per volta, simulacions que preveuen la degradació d’un pneumàtic amb precisió de dècimes. I tot i així, quan Ross Brawn explica com va guanyar campionats, gairebé no parla de tecnologia. Parla de com pensava. Total Competition, la llarga conversa que manté amb Adam Parr, és un llibre sobre estratègia disfressat de llibre de curses, i és una de les millors defenses que he llegit d’una idea que sembla òbvia i no ho és, que l’avantatge decisiu, fins i tot en l’entorn més tecnificat que et puguis imaginar, continua sent una manera de pensar.
Convé saber qui parla. Ross Brawn va dirigir la part tècnica i estratègica de quatre equips i va acumular dotze títols mundials, amb Benetton, amb la Ferrari de l’era Schumacher, amb el seu propi Brawn GP que va guanyar el mundial el 2009 de la manera més improbable, i amb Mercedes. Adam Parr havia estat director executiu de Williams i, abans d’aquest llibre, ja havia escrit una novel·la gràfica titulada precisament The Art of War. Els dos munten el llibre com un diàleg, Parr pregunta i Brawn respon, i tot el conjunt està llegit a través del tractat d’estratègia de Sun Tzu escrit fa vint-i-cinc segles. Aquesta sola idea ja és el que aquí, a Sapere Aude, defenso una vegada i una altra. Un clàssic que sembla llunyaníssim resulta ser l’eina més esmolada per entendre com es dirigeix una organització d’alt rendiment. Això és humanisme aplicat a la gestió, no com a eslògan, sinó en acció.
La primera lliçó que Brawn treu de Sun Tzu és la que dona títol a aquesta ressenya. El bon estrateg guanya abans de competir. No perquè faci trampes, sinó perquè quan arriba el moment de la decisió ja ha fet la feina de pensar. Ha entès el terreny, ha previst els escenaris, coneix les seves pròpies forces i les del rival millor que el rival mateix. La cursa, al pit wall de Brawn, es decidia sovint divendres, no diumenge. Aquesta disciplina d’examinar abans d’actuar és exactament el contrari de la improvisació brillant que tant admirem, i connecta de ple amb el que explicava a «Examinar abans de decidir». La qualitat d’una decisió no es veu en el moment espectacular en què es pren, sinó en tot el pensament callat que l’ha precedit.
Brawn té un exemple propi que ho il·lustra millor que cap teoria. El 2009, el seu equip acabat de néixer de les cendres de Honda va arribar a la primera cursa amb un cotxe que era, senzillament, més ràpid que els altres. No per màgia, sinó perquè havien llegit el nou reglament aerodinàmic amb més atenció i més imaginació que ningú, i havien trobat una interpretació legal, el famós difusor de doble pis, que la resta de la graella havia passat per alt. Quan els rivals van reaccionar i van copiar la idea, Brawn GP ja havia acumulat un avantatge que va acabar donant els dos títols, el de pilots amb Jenson Button i el de constructors, en la seva única temporada d’existència. Aquell campionat es va guanyar en bona part mesos abans de la primera sortida, en la manera de llegir un document tècnic. És Sun Tzu en estat pur. La victòria es prepara molt abans del combat.
I aquí ve el nucli del llibre, el que el fa interessant molt més enllà dels aficionats al motor. L’estratègia de Brawn no és un algoritme. En l’esport que més dades genera del món, les decisions que van marcar la diferència, quan entrar a boxes, quan arriscar, quan protegir un pilot i quan sacrificar-lo, no les prenia un model. Les prenia un criteri humà, format durant dècades, capaç de llegir el que les dades encara no diuen. Brawn fa servir tota la informació del món, i alhora no delega mai en la informació la decisió final. Aquesta distinció, que sembla petita, és tota la partida. És la mateixa que separa el directiu que fa servir consultors i quadres de comandament per pensar millor del que els fa servir per no haver de pensar. En un moment en què la temptació és delegar el judici a un sistema perquè el sistema ja ens dona una resposta, un llibre que mostra el contrari des del cor de la tecnologia és més oportú del que sembla.
El que sorprèn de Brawn, i el que desmunta el tòpic del geni fred, és que les seves lliçons de lideratge són gairebé totes humanes. Insisteix en la humilitat, en invertir en les persones i en la cultura de l’equip, en simplificar el que és complex sense fer-lo simplista. En un entorn on seria fàcil tractar la gent com un recurs més al costat dels túnels de vent, Brawn defensa el contrari. Un equip guanya quan les persones pensen, i pensen quan algú ha construït un entorn on val la pena fer-ho. La feina del líder no és tenir totes les respostes, és crear les condicions perquè el criteri circuli en comptes d’acumular-se en un sol despatx. Qui hagi llegit el que escric sobre l’atenció reconeixerà també la insistència de Brawn a simplificar. En un diluvi de dades, la capacitat escassa no és recollir informació, és destriar què importa i mantenir-hi la mirada.
El llibre té encara una tercera capa que sovint es passa per alt. Sota el títol Total Competition no hi ha una defensa del guanyar a qualsevol preu, sinó una reflexió sobre com competir dins d’un marc de regles i per què aquest marc importa. Brawn i Parr dediquen força pàgines als problemes de govern de la mateixa Fórmula 1, al poder desmesurat de certes figures i als privilegis heretats que distorsionen la competició. La competició total no és la guerra de tots contra tots. És la que treu el màxim de cadascú precisament perquè hi ha unes regles que tothom respecta, i que algú ha de vetllar perquè siguin justes.
No tot funciona igual de bé. El format de conversa, que dona frescor i fa que la veu de Brawn soni autèntica, també fa que a estones el llibre s’assembli a una entrevista molt llarga, amb repeticions i digressions. Els paral·lelismes amb Sun Tzu, que il·luminen molt sovint, en algun moment queden una mica forçats, com si l’estructura demanés una cita antiga que el contingut no necessitava. I qui no tingui cap interès per la Fórmula 1 haurà de travessar passatges molt tècnics de curses concretes per arribar a la idea general. Val la pena travessar-los, però convé saber que hi són.
Al final, el que et quedes no és cap anècdota de circuit, sinó una manera d’entendre l’ofici de decidir. Brawn demostra que l’estratègia no és endevinar el futur ni tenir la millor màquina, sinó pensar tan bé i tan a fons abans del moment decisiu que, quan aquest arriba, gairebé no cal decidir res, perquè la feina ja està feta. La pregunta que deixa és incòmoda per a qualsevol que dirigeixi alguna cosa. Quantes de les nostres decisions les guanyem abans de la sortida, i quantes les correm a la desesperada perquè no hem volgut dedicar el temps a pensar-les?
Aquesta és la mena de lectura que comparteixo cada mes aquí, a «Lectures», llibres que ajuden a pensar i a decidir millor. I si vols portar aquesta mirada a la teva feina o a la teva organització, et puc ajudar a implementar-ho amb xerrades, formacions i tallers.