“Una vida no examinada no val la pena de ser viscuda.” La frase és de Sòcrates, la recull Plató a l’Apologia, i l’hem citada tantes vegades que ha perdut la vora tallant. La repetim com un elogi de la introspecció, com si Sòcrates ens convidés a mirar-nos el melic amb calma. No era això. Era la descripció d’un mètode, i el mètode és bastant més incòmode que la cita.

El mètode es diu maièutica. La paraula ve de l’ofici de la mare de Sòcrates, que era llevadora. Ell sostenia que feia la mateixa feina que ella, però amb idees en lloc de criatures. No ensenyava res des de fora. Preguntava fins que l’interlocutor paria el que ja duia a dins sense saber-ho, o bé descobria que allò que creia saber no se sostenia.

Val la pena acotar què no és, perquè “fer preguntes” s’ha convertit en un lloc comú dels manuals de lideratge. La maièutica no és preguntar amb amabilitat perquè l’altre se senti escoltat. És fer la pregunta que desmunta la resposta còmoda. Sòcrates no buscava l’acord. Buscava el punt exacte on una certesa s’esquerda. Aquesta feina va acabar amb una condemna a mort, cosa que hauria de recordar-nos que examinar no surt de franc, ni tan sols avui, quan qui qüestiona el consens d’una reunió sol pagar-ho amb incomoditat.

Aplicat a decidir, tot plegat es redueix a un gest senzill i molest. Abans de prendre una decisió, examina la decisió. No les dades que tens al davant, sinó els supòsits des dels quals l’has plantejat.

A l’empresa, això té una traducció directa. Un comitè aprova un projecte perquè els números quadren i perquè “sempre ho hem fet així”. La pregunta socràtica no és “estem segurs?”, que gairebé sempre rep un sí de cortesia, perquè ningú vol ser qui frena el projecte. És la pregunta del premortem: “si d’aquí un any això ha fracassat, quina n’haurà estat la causa?”. Obligar-se a respondre-la abans de firmar sol canviar la decisió, o com a mínim la confiança amb què es pren.

A la vida personal, el mecanisme és idèntic i costa més d’aplicar. Demanem opinió a mig món abans de canviar de feina o de comprar un pis, però rarament examinem la premissa pròpia. La pregunta que evitem acostuma a ser “estic triant això, o estic fugint d’una altra cosa?”.

A l’aprenentatge, Sòcrates desmunta la idea que estudiar és acumular respostes. L’estudiant que sap formular amb precisió què és exactament el que no entén ja té mig resolt el problema. Saber preguntar no és el pas previ a aprendre. És aprendre.

Convé no idealitzar el mètode. Examinar-ho tot fins al moll de l’os és lent i pot arribar a paralitzar, i hi ha decisions que no mereixen aquest desplegament. La gràcia no és interrogar cada tria trivial, sinó reservar l’examen per a les decisions que deixen marca. Distingir unes de les altres ja és, en si mateix, un acte de criteri.

L’exercici de la setmana. Abans de la teva pròxima decisió important, agafa un full de paper (el paper, no la pantalla) i escriu la decisió com una afirmació, en una sola línia. A sota, apunta tres preguntes que et faria Sòcrates: què estic donant per descomptat, quina prova em faria canviar d’opinió, i a qui beneficia que jo pensi això. Respon-les a mà i sense pressa. La lentitud de l’escriptura manual no és un inconvenient de l’exercici. És l’exercici.

La pregunta maièutica que més ens costa formular sempre és la que ens assenyala a nosaltres. Quina és, en la decisió que tens ara mateix damunt la taula, la que estàs evitant?

Sapere aude.