Fritz Haber va aprendre a treure el nitrogen de l’aire i, amb aquell gest, va donar de menjar a mig planeta. El mateix home va dirigir en persona els atacs amb clor a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, i de la seva línia de recerca en sortiria, anys després, el compost que els nazis farien servir a les cambres de gas, on va morir part de la seva pròpia família. Amb aquesta figura alhora salvadora i monstruosa obre Benjamín Labatut Un verdor terrible, i costa molt tornar a deixar el llibre a la tauleta.

Labatut, xilè nascut a Rotterdam el 1980, va publicar aquest llibre a Anagrama el 2020. La traducció anglesa va ser finalista de l’International Booker el 2021 i va acabar a la llista de lectures d’estiu de Barack Obama, cosa que va convertir un objecte literari estrany en un fenomen inesperat. L’estranyesa ve del gènere. Són cinc peces que recorren descobriments cabdals de la ciència del segle XX i les ments que els van concebre, però no són ni divulgació ni biografia. Labatut parteix de fets reals i hi va afegint ficció en una dosi que creix a mesura que avances, fins al punt que al final ja no saps del cert on acaba la història i on comença la seva imaginació. El primer capítol és gairebé documental. L’últim és gairebé un somni.

Entremig hi passen Karl Schwarzschild, que va resoldre les equacions d’Einstein des del front rus i va endevinar l’existència d’una cosa que el va aterrir, una singularitat on l’espai i el temps es trencaven, el que avui anomenem forat negre. Hi passa Alexander Grothendieck, potser el matemàtic més profund del segle, que un dia va deixar les matemàtiques, es va tancar en el silenci i va acabar convençut que hi havia un mal a l’arrel de la realitat. I hi passa, en el capítol més llarg, el naixement de la mecànica quàntica, amb Werner Heisenberg febril en una illa del mar del Nord i Erwin Schrödinger tancat en un sanatori, tots dos temptejant una física nova que funcionava a la perfecció i que, al mateix temps, ningú no aconseguia entendre del tot.

Aquí és on el títol del llibre revela la seva ambició. Un verdor terrible no va, en el fons, de ciència. Va del moment en què el coneixement humà arriba tan lluny que deixa de poder-se comprendre. Podem predir el comportament d’una partícula amb una precisió absoluta i, alhora, ser incapaços de dir què és o on és mentre no la mirem. Dominem sense entendre. Aquesta és la idea que dona nom a l’edició anglesa, When We Cease to Understand the World, i és molt més que una curiositat de físics.

Perquè aquesta experiència, la de fer servir eines poderosíssimes que no acabem d’entendre, ha deixat de ser exclusiva dels laboratoris. És exactament la nostra relació quotidiana amb els sistemes d’intel·ligència artificial que ja fem servir per decidir, contractar, diagnosticar o redactar. Funcionen, sovint millor que nosaltres en tasques concretes, i ni tan sols els seus creadors saben explicar del tot per què donen la resposta que donen. Labatut no parla d’IA, però el seu llibre és una de les millors descripcions que conec del vertigen que hauríem de sentir, i que sovint no sentim, quan delegem el criteri a una caixa negra. Precisament sobre aquest risc de delegar el pensament vaig escriure a «El coratge de pensar». El «sapere aude» de Kant, atreveix-te a saber, no era una invitació a acumular respostes, sinó a no cedir a un altre la feina de pensar. Un verdor terrible ensenya la cara que Kant no va veure, què passa quan aquell atreviment ens porta a un lloc on ja no hi ha res sòlid a sota.

Hi ha una segona lliçó, més dura, que interpel·la directament qui dirigeix persones o projectes. La història de Haber és la història de la raó instrumental portada al seu extrem, una intel·ligència brillant, eficaç, capaç de resoldre qualsevol problema tècnic que li posin al davant, i completament orfe de judici sobre a quins problemes val la pena dedicar-se. Haber és competentíssim i és un desastre moral, i les dues coses no es contradiuen, conviuen en la mateixa persona. Qualsevol que hagi gestionat un equip reconeixerà la temptació de confondre les dues coses, de premiar la capacitat d’executar i oblidar la pregunta prèvia sobre què s’executa i per què. La brillantor tècnica no és cap garantia de bon criteri. De vegades n’és la coartada. El llibre és, en aquest sentit, un antídot contra l’embriaguesa de la competència pura, la mateixa que fa que organitzacions senceres corrin molt de pressa cap a llocs on ningú no s’ha aturat a preguntar si val la pena arribar.

D’aquí surt el tercer fil, el de la desmesura. Els personatges de Labatut comparteixen una obsessió que els fa capaços de veure el que ningú no havia vist i que, alhora, els devora. És el vell tema d’Ícar, la caiguda que ve just després del vol més alt. Schwarzschild endevina el forat negre i mor pocs mesos després. Grothendieck toca el fons de l’abstracció i s’hi perd. La lliçó no és que no s’hagi de pensar a fons, tot el contrari. És que el pensament a fons demana una mena d’higiene, un saber quan aturar-se i mirar enrere, que aquests genis no tenien i que a nosaltres, immersos en cultures del rendiment sense fre, tampoc no ens sobra. Examinar abans de decidir no és lentitud, és la condició per no acabar sent presoners de la nostra pròpia intel·ligència.

Val la pena aturar-se també en com està escrit, perquè hi ha una lliçó de mètode. Labatut és un humanista escrivint sobre física i matemàtiques, i el llibre és una demostració pràctica que separar les dues cultures, la de lletres i la de ciències, és un empobriment. Explica la mecànica quàntica millor que molts manuals no perquè simplifiqui, sinó perquè la torna a lligar a la vida, la por, l’ambició i la bogeria dels qui la van pensar. Per a qui educa, o per a qui vol educar-se de gran, aquí hi ha un model, el coneixement no s’entén de debò fins que se’l torna a connectar amb l’experiència humana d’on va sortir.

Convé llegir-lo sabent quina mena de llibre és. La frontera entre el que va passar realment i el que hi afegeix Labatut és deliberadament borrosa, i l’autor no marca on acaba la documentació i on comença la invenció. És un tret d’estil buscat, no un descuit, i creix a mesura que avança el llibre, fins als capítols finals, on la ficció guanya pes. Qui vulgui destriar el fet històric de la recreació ho haurà de contrastar pel seu compte.

El títol ve d’una imatge de l’últim capítol, la dels arbres que, quan estan malalts i a punt de morir, fan una última florida desmesurada, un verdor excessiu i terrible que sembla vida i és, de fet, l’avís de la fi. És una metàfora que costa de treure’s del cap. Potser aquesta cursa nostra per saber-ho i controlar-ho tot, per accelerar-ho tot, tingui alguna cosa d’aquell verdor. La pregunta que deixa Labatut no és si hem de deixar de comprendre el món, és si sabrem reconèixer el moment en què la nostra pròpia brillantor s’ha tornat un símptoma.

Aquesta és la mena de lectura que comparteixo cada mes aquí, a «Lectures», llibres que ajuden a pensar i a decidir millor. I si vols portar aquesta mirada a la teva feina o a la teva organització, et puc ajudar a implementar-ho amb xerrades, formacions i tallers.