El 1784, en respondre a la pregunta “Què és la Il·lustració?”, Kant va donar una definició que encara pica. La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, i afegia una precisió incòmoda, d’una minoria d’edat de la qual ell mateix és culpable. El lema que hi associava és el que dona nom a aquest projecte. Sapere aude. “Atreveix-te a saber”, o més exactament, “atreveix-te a fer servir el teu propi enteniment”.

El terme clau és “minoria d’edat”, i cal entendre’l bé perquè no vol dir el que sembla. Kant no parla de manca d’intel·ligència. La minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre, i és culpable quan la causa no és la falta de capacitat, sinó la falta de decisió i de coratge per fer-ho servir. És, en el fons, una qüestió de comoditat. És molt còmode ser menor d’edat, escriu Kant. Si tinc un llibre que pensa per mi, un director espiritual que té consciència per mi i un metge que decideix la dieta per mi, no m’he d’esforçar gens.

Substituïu el llibre, el director i el metge de Kant pel feed, l’influencer i l’algoritme de recomanació, i la frase es llegeix com si fos d’avui. La minoria d’edat del segle XXI no ens l’imposa ningú a la força. La triem cada vegada que deleguem a un sistema la feina de formar-nos una opinió, perquè pensar cansa i el sistema ja ens dona la conclusió, empaquetada i confirmant el que ja crèiem.

Kant hi afegia una distinció que sovint s’oblida i que matisa tot el que diu. Defensava l’ús públic de la raó, atrevir-se a exposar el propi criteri davant dels altres com a membre pensant d’una comunitat, i el considerava el motor del progrés. No demanava, en canvi, insubordinació permanent en tots els àmbits. Un treballador pot complir la seva funció mentre argumenta obertament per canviar-la. La diferència és fèrtil, obeir una regla no t’eximeix de pensar-la ni de dir en veu alta per què creus que hauria de ser una altra.

Aquí convé no fer una lectura ingènua de Kant. Atrevir-se a pensar per un mateix no vol dir desconfiar de tot expert i reinventar la roda cada matí. Kant no era cap enemic del saber acumulat, i ningú pot verificar-ho tot pel seu compte. La distinció és més fina. Una cosa és fer servir el coneixement dels altres com a material, i una altra és delegar-hi la decisió final. Pots llegir deu anàlisis abans de decidir. El que no pot ser és que la decisió la prengui l’anàlisi per tu.

A l’empresa, aquesta diferència separa el directiu que fa servir consultors, dades i benchmarks per pensar millor del que els fa servir per no haver de pensar. El primer manté la responsabilitat del criteri. El segon la subcontracta, i després s’estranya que ningú de l’organització no s’atreveixi a dir el que veu. L’autonomia de criteri d’un líder marca el sostre de l’autonomia de tot l’equip.

A la vida personal, el coratge de pensar té un cost social que Kant coneixia bé. Qui pensa diferent molesta, i el més fàcil és alinear-se amb l’opinió del grup per no pagar el peatge de la fricció. Però una opinió que no has examinat mai no és teva. Només l’has heretat.

L’exercici de la setmana. Tria una opinió teva que donis per descomptada, sobre la teva feina, sobre un tema públic o sobre tu mateix. En un full, escriu-la i després respon a mà, d’on ve, exactament? L’has raonada tu o l’has absorbida d’algú? Quina prova concreta et faria abandonar-la? Si no en trobes cap, potser no és una conclusió, sinó una consigna.

Sapere aude.