El 1748 es va publicar a Ginebra, sense el nom de l’autor, un llibre de més de mil pàgines que havia costat prop de vint anys d’escriure: «De l’esperit de les lleis». L’autor, Charles-Louis de Secondat, baró de Montesquieu, era un magistrat de Bordeus que havia viatjat per mitja Europa estudiant com es governaven els països. Tres anys després, l’Església el va incloure a l’Índex de llibres prohibits. Quaranta anys més tard, els redactors de la Constitució dels Estats Units el citaven com la referència que tothom consultava.

La idea central del llibre es podria resumir en dues frases del llibre onzè. La primera és una constatació: «És una experiència eterna que tot home que té poder és portat a abusar-ne; va endavant fins que troba límits.» La segona n’és la conseqüència pràctica: «Perquè no es pugui abusar del poder, cal que, per la disposició de les coses, el poder aturi el poder.» D’aquí surt la separació entre el poder de fer les lleis, el d’executar-les i el de jutjar.

El que és revolucionari d’aquest plantejament no és la desconfiança envers els governants, que és tan antiga com la política. És la solució. Montesquieu no confia en la virtut dels qui manen, ni en la seva formació, ni en les seves bones intencions. Confia en el disseny. Un bon sistema és el que funciona fins i tot quan qui el dirigeix no és bo. Hi afegeix una observació gairebé humorística: «Qui ho diria! Fins i tot la virtut necessita límits.»

Aquesta idea té un abast que va molt més enllà del dret constitucional. Qualsevol grup humà que concentra les decisions en poques mans s’enfronta al mateix risc, i qualsevol grup pot fer servir la mateixa solució de repartir les funcions de manera que cap d’elles no quedi sense contrapès.

A l’empresa, els contrapesos de Montesquieu tenen diferents formes. Tenim els consells d’administració amb membres independents de debò, auditories que no depenen de qui és auditat, separació entre qui aprova una despesa i qui la paga, comitès on algú té l’encàrrec explícit de discrepar. Sovint es viuen com una burocràcia que frena. En realitat, però, són la protecció de l’organització contra el dia en què algú, amb bona fe o sense, decideixi malament i ningú no el pugui aturar. Moltes grans fallides empresarials comparteixen un patró: un lideratge carismàtic envoltat de persones que no tenien ni la posició ni el coratge per dir-li que no.

La intel·ligència artificial obre un capítol nou en aquesta història. Quan una part creixent de les decisions la prenen sistemes automàtics, la pregunta de Montesquieu torna a aparèixer: qui controla el controlador? Un algoritme que selecciona candidats, concedeix crèdits o prioritza clients també és una forma de poder, i si ningú no el pot revisar ni recórrer, és un poder sense límits.

A la vida personal, el principi s’aplica a escala petita. Tots tenim algun àmbit on exercim poder, per exemple, sobre un equip, sobre els fills, dins d’una parella, en una associació. La pregunta útil és qui em pot dir que m’equivoco, i si l’escolto. Si la resposta és ningú, no vol dir que ho faci tot bé. Vol dir que no ho sabria si ho fes malament.

A l’aprenentatge, Montesquieu ofereix un mètode abans que una doctrina. No va construir la seva teoria des de principis abstractes, sinó comparant com funcionaven les lleis a Anglaterra, a Venècia, a la Xina o a Pèrsia, i per què. Aprendre a mirar les institucions pròpies des de fora, comparant-les amb altres maneres de fer, és la millor manera de descobrir què tenen d’arbitrari i què de necessari.

Amb tot, convé no idealitzar els contrapesos. Un excés de controls paralitza, i hi ha organitzacions on ningú no pot decidir res perquè tothom ho pot bloquejar tot. Montesquieu no buscava la impotència, sinó l’equilibri. El poder podia actuar, però no sense límits. Tampoc el seu retrat de la constitució anglesa, que havia estudiat de primera mà, era del tot exacte. El valor del seu pensament no és la precisió descriptiva, sinó la idea de fons. El bon govern no pot dependre de la sort de tenir bons governants.

L’exercici de la setmana. Pensa en l’àmbit on tens més poder de decisió: la teva empresa, el teu equip, casa teva. En un full, fes una llista de les decisions importants que has pres els últims sis mesos i, al costat de cadascuna, escriu qui te l’hauria pogut qüestionar abans que fos definitiva. Si en moltes la resposta és ningú, pensa quin contrapès podries crear: una persona, una pregunta fixa, un pas obligatori.

Qui té, al teu voltant, l’autoritat i el coratge per aturar-te quan t’equivoques?

Sapere aude.