L’any 1748, David Hume va escriure una frase que sembla una provocació de sobretaula: que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible, ni implica més contradicció, que l’afirmació que sortirà. Hume no dubtava que el sol sortiria. El que qüestionava era una altra cosa, molt més inquietant. Qüestionava amb quina justificació ho sabem.

La resposta primària sembla òbvia. Ho sabem perquè sempre ha sortit. Hume va assenyalar el forat del raonament. Passar de «sempre ha passat» a «tornarà a passar» exigeix suposar que el futur s’assemblarà al passat, i aquesta suposició no es pot demostrar sense recórrer de nou a l’experiència passada, és a dir, sense fer un cercle. És el que es coneix com el problema de la inducció. No tenim cap garantia lògica que les regularitats que hem observat continuïn.

Amb tot, això no el portava a la paràlisi. Hume era escèptic en la teoria i molt pràctic en la vida. Si continuem esperant que el sol surti, deia, és per costum, no per raó. «El costum és la gran guia de la vida humana.» Sense aquest hàbit d’esperar el que ja hem vist, no sabríem actuar. La lliçó no és deixar de confiar en l’experiència, sinó recordar que és una aposta i no una demostració.

Bertrand Russell ho va il·lustrar amb un exemple més aviat cruel. El pollastre que cada matí rep menjar de la mà del granger acumula cada dia més proves que aquella mà li vol bé. El dia que la mà li torça el coll, la sèrie de dades passades era més llarga i més consistent que mai. Els europeus van estar segles convençuts que tots els cignes eren blancs, fins que el 1697 una expedició neerlandesa en va veure de negres a Austràlia. Un sol cas va bastar per fer caure la regla.

Aquesta vella discussió té avui una actualitat enorme. Els models predictius i la intel·ligència artificial són, en essència, màquines d’inducció. Aprenen patrons del passat i els projecten cap al futur, amb una sofisticació que Hume no podia imaginar, però amb el mateix límit. Funcionen extraordinàriament bé mentre el món s’assembla a les dades amb què s’han entrenat, i fallen, sovint sense avisar, quan deixa de semblar-s’hi. La primavera del 2020, molts models de previsió de demanda van quedar inservibles en qüestió de setmanes. No estaven mal fets. El món havia canviat de regles.

A l’empresa, el pollastre de Russell és la companyia que interpreta deu anys de creixement com una llei de la naturalesa. Els pressupostos es fan projectant la sèrie, els plans estratègics donen per fet que el client d’avui serà el de demà, i les dades acumulades generen una confiança proporcional a la seva quantitat, no a la seva pertinència. La pregunta humeana és una altra: què hauria de canviar perquè tot això deixés de ser veritat, i estem mirant si està canviant?

A la vida personal, el costum de Hume ens fa esperar que la feina, la salut o les relacions continuaran com sempre, simplement perquè fins ara ha estat així. Aquesta confiança és necessària per viure, però té una ombra. Ens fa descuidar el que sembla segur, i hi ha coses que es perden precisament perquè les donàvem per garantides.

A l’aprenentatge, Hume ens ensenya a distingir entre el que sabem i el que simplement hem vist moltes vegades. Bona part del que anomenem experiència professional és inducció acumulada. Val molt, i és el que ens permet actuar amb rapidesa. Convé, però, preguntar-se de tant en tant si les condicions en què la vam adquirir continuen vigents, o si estem aplicant la lliçó d’un món que ja no existeix.

Convé no idealitzar el dubte. Si desconfiéssim de tota regularitat, no ens aixecaríem del llit. Hume mateix explicava que, quan sortia de l’estudi, sopava, jugava una partida de backgammon amb els amics i les seves especulacions li semblaven fredes i ridícules. La inducció és imprescindible. El que la fa perillosa no és fer-la servir, sinó oblidar que és provisional. La bona actitud és la de qui actua segons el patró però vigila els senyals que el poden trencar.

L’exercici de la setmana. Escriu en un full tres coses que dónes per segures a la teva feina o a la teva vida perquè «sempre ha estat així»: un client, un ingrés, una rutina, una relació. Al costat de cadascuna, respon dues preguntes. Quin fet concret demostraria que la regla s’ha trencat? Quin primer senyal, petit, m’avisaria que està a punt de trencar-se? Si no saps respondre-les, no tens una previsió. Tens un costum.

Quina és la sèrie de dades que més tranquil·litat et dóna ara mateix, i què passaria si demà la mà canviés d’intenció?

Sapere aude.