A l’«Ètica a Nicòmac», Aristòtil posa un exemple que sembla trivial. Miló de Crotona, el lluitador més famós de la Grècia antiga, necessita menjar molt més que un home que tot just comença a entrenar. Si deu mines (unitat de mesura de pes de l’Antiguitat) d’aliment són massa i dues són massa poc, l’entrenador no en prescriurà sis a tothom. Per a Miló, sis serien poques, i per al principiant, massa. El terme mitjà, diu Aristòtil, no és el de la cosa, sinó «el relatiu a nosaltres». No hi ha una xifra correcta en abstracte. Hi ha la resposta adequada per a aquesta persona, en aquest moment i en aquesta situació.

La capacitat de trobar aquesta resposta té un nom grec, «phronesis», que acostumem a traduir per prudència. La traducció és traïdora. Avui «prudent» vol dir cautelós, algú que no s’arrisca. Per a Aristòtil, en canvi, la prudència és la virtut de deliberar bé sobre allò que és bo per a la vida, i sobretot de fer-ho quan el cas concret no encaixa amb cap regla general. La distingeix amb cura de dues altres formes de saber. La ciència («episteme») coneix el que és universal i necessari, com els teoremes. La tècnica («techne») sap fabricar coses seguint un procediment. La prudència no demostra ni fabrica. Decideix què cal fer aquí en un moment determinat.

Aristòtil hi afegeix una observació que val per a qualsevol organització. Els joves, diu, poden ser bons geòmetres i matemàtics, fins i tot savis en aquestes matèries, però no sembla que puguin ser prudents. La raó és que la prudència té a veure amb els casos particulars, i els particulars només es coneixen per experiència, i això demana temps. La geometria es pot aprendre en un llibre. El judici s’aprèn equivocant-se, observant els qui l’encerten i tornant-hi.

Les organitzacions modernes han fet una aposta gairebé oposada. Davant la variabilitat del judici humà, han multiplicat els protocols, els procediments i les matrius de decisió, i ara hi afegeixen algoritmes que prometen decidir amb la consistència que les persones no tenim. Té sentit fins a un punt. Un protocol recull l’experiència acumulada i evita errors coneguts. El problema apareix quan el protocol deixa de ser una ajuda per a la presa de decisions i es converteix en el seu substitut. Aleshores l’organització funciona bé en els casos previstos i s’encalla, o no funciona, en tots els altres, que solen ser els que importen.

A l’empresa, tothom, qui més que menys, ho ha patit. Un client amb una situació que no encaixa en cap esquema previ, i un empleat que sap perfectament què caldria fer però no ho pot fer perquè el sistema no ho permet, o perquè ningú no li ha reconegut mai l’autoritat per sortir-se del guió. El que podríem anomenar «directiu aristotèlic» no escriu més normes per cobrir cada possible excepció. Forma persones capaces de reconèixer quan una norma ha deixat de servir el seu propòsit, i les protegeix quan actuen en conseqüència. Una bona pregunta per a qualsevol procés és quin marge deixa al judici, i qui el té.

A la vida personal, la prudència és el que ens falta quan busquem la resposta en un manual. Els consells genèrics sobre com educar, com negociar o com organitzar el temps són com les sis mines de l’entrenador: correctes de mitjana, equivocats per a gairebé tothom. La pregunta aristotèlica és una altra. Què és l’adequat per a mi, segons el meu caràcter, segons les meves circumstàncies i segons el que ara mateix està en joc?

A l’aprenentatge, la lliçó és incòmoda per a una cultura, com la nostra en l’actualitat, que ho vol tot ràpid. La prudència no s’ensenya en un curs intensiu. S’adquireix amb casos, amb converses amb gent que té més ofici i amb la reflexió sobre les decisions pròpies. Aristòtil recomanava fixar-se en els homes prudents, i posava l’exemple de Pèricles, perquè el judici s’aprèn en bona part per imitació. Per això un bon mentor val més que molts manuals.

Convé no idealitzar el judici. «Fes servir el teu criteri» també pot ser la coartada de l’arbitrarietat, del favoritisme o de la mandra de fer les coses bé. Aristòtil no defensava prescindir de les regles, sinó saber quan no n’hi ha prou. La prudència inclou reconèixer els propis límits i demanar consell, i en molts àmbits (un quiròfan, una cabina d’avió) el protocol és precisament la forma que pren la prudència col·lectiva. L’alternativa no és regla o judici. És regla amb judici.

L’exercici de la setmana. Recorda una situació recent en què vas seguir una norma, un procediment o un consell que no encaixava amb el cas que tenies davant. En un full, escriu què deia la norma, què demanava realment la situació i què et va impedir actuar d’acord amb el segon: la por, la comoditat o la falta d’autoritat? Després, pensa quina persona del teu entorn hauria sabut resoldre-ho bé, i pregunta-li com ho hauria fet.

Quina és la regla que segueixes cada setmana sense recordar ja per a què servia?

Sapere aude.