El manual d’estoïcisme més famós no el va escriure un emperador ni un ric, sinó un antic esclau. Epictet era un esclau a l’imperi romà, i quan va poder ensenyar filosofia va obrir el seu manual, l’Enquiridió, amb la següent frase: «De les coses que existeixen, unes depenen de nosaltres i unes altres no». Tota la saviesa pràctica de l’estoïcisme la podem trobar en aquestes paraules.

Convé desfer un malentès abans de continuar, perquè «estoic» en llenguatge corrent ha acabat fent referència a aquell que aguanta el dolor sense queixar-se. No és això. L’estoïcisme no demana suprimir les emocions ni resignar-se. Demana una cosa més intel·ligent, distingir amb precisió què està sota el teu control i què no, i concentrar tota la teva energia en el primer sense malgastar-ne gens en el segon. El que depèn de nosaltres, deia Epictet, són els nostres judicis, les nostres decisions i les nostres accions. El que no en depèn és pràcticament tota la resta, inclòs el resultat final del que fem.

Aplicada a la incertesa, aquesta distinció és molt més útil que qualsevol tècnica de motivació. Quan un projecte depèn de factors que no controles (el mercat, una decisió de tercers, la sort, etc.), l’estoic no pregunta «sortirà bé?», perquè això no ho pot controlar. Pregunta «he fet tot el que depenia de mi?». La primera pregunta genera ansietat sense produir res. La segona genera acció i, com a efecte secundari, calma.

Els estoics no es limitaven a distingir, també entrenaven. Una de les seves pràctiques era la premeditació dels mals, imaginar amb calma, abans que passi, allò que temem, per treure-li el poder de sorprendre’ns. No és pessimisme, és preparació. Qui ha assajat mentalment un revés hi arriba amb el cap més fred i decideix millor, mentre que qui viu esperant que tot vagi bé queda paralitzat el dia que no hi va. En la gestió d’equips, aquesta serenor entrenada és el que separa dirigir de reaccionar. Un cap que vaig tenir fa molts anys deia: «gestionar és anticipar-se».

Ara bé, seria deshonest presentar la dicotomia com si fos sempre tan neta i clara. A la vida real, moltes coses depenen de nosaltres només en part. L’esforç depèn de mi, però l’esforç influeix en el resultat, que no en depèn del tot. Alguns estoics posteriors ho van refinar parlant més aviat de tres categories que de dues, per encabir-hi allò sobre el que tenim influència però no control. Hi ha un ús pervers de la idea que convé denunciar, fer servir «accepta el que no pots canviar» per justificar que algú aguanti una situació injusta que sí que es podria canviar. L’estoïcisme es refereix a l’agència, no a la submissió.

Amb aquesta prudència, la pràctica segueix sent poderosa. Bona part del que ens tortura és energia gastada en el que no controlem, el que pensaran, el que ja ha passat, el que potser passarà. Cada minut invertit aquí és un minut robat a l’únic terreny on la teva acció compta, que és el present i el que sí que està a les teves mans.

L’exercici de la setmana. Agafa una preocupació que ara mateix et balli pel cap i, en un full, fes-hi dues columnes. A l’esquerra, escriu tot el que d’aquella situació depèn realment de tu. A la dreta, tot el que no. Quan ho tinguis, oblida’t de la columna dreta i fes una sola cosa, avui, de la columna esquerra. La claredat no ve de resoldre-ho tot, sinó de saber on pots actuar.

Marc Aureli, que era l’home més poderós del món en el seu temps i un seguidor de l’estoïcisme, escrivia de nit recordant-se a si mateix aquestes coses, perquè fins i tot un emperador controla molt menys del que sembla. De tot el que et preocupa aquesta setmana, quina part és realment teva, i quanta energia estàs gastant en la resta?

Sapere aude.