Al «Fedre», Plató posa en boca de Sòcrates un mite egipci. Theuth, un déu inventor, es presenta davant del rei Thamus per oferir-li les seves creacions: els nombres, el càlcul, la geometria, l’astronomia, els jocs de daus i, sobretot, l’escriptura. Theuth està especialment orgullós d’aquesta última. Li assegura que l’escriptura farà els egipcis més savis i els donarà més bona memòria. L’ha inventada, diu, com un remei, un «phàrmakon», per a la memòria i la saviesa.
El rei no n’està tan segur. Li respon que qui inventa una tècnica no és el millor jutge dels seus efectes. L’escriptura, diu, produirà oblit a les ànimes dels qui l’aprenguin, perquè deixaran d’exercitar la memòria i confiaran en uns signes externs en lloc de recordar des de dins. No és un remei per a la memòria, sinó un recordatori. Els deixebles sentiran moltes coses sense haver-les après, semblaran saber-ho tot i no sabran gairebé res. Tindran, conclou, l’aparença de la saviesa en lloc de la saviesa.
La ironia és evident: coneixem aquesta crítica de l’escriptura perquè Plató la va escriure. Sòcrates, que no va deixar cap text, desconfiava dels llibres perquè no donen respostes. Si els preguntes alguna cosa, diu al mateix diàleg, callen solemnement, o repeteixen sempre el mateix. No es poden defensar ni adaptar a qui els llegeix. El diàleg viu, en canvi, obliga a pensar.
La paraula que fa servir Theuth és reveladora. «Phàrmakon» vol dir alhora remei i verí. Tota tècnica que ens allibera d’un esforç ens pot enfortir o afeblir, segons com la fem servir. L’escriptura ens va permetre guardar i transmetre el coneixement com mai abans, i alhora va fer que deixéssim de memoritzar poemes sencers. Totes dues coses són certes.
Vint-i-quatre segles després, la conversa entre Theuth i Thamus es repeteix amb un regal molt més poderós. La intel·ligència artificial no només guarda el que sabem, com l’escriptura. Redacta, resumeix, argumenta i respon. Ja no externalitzem només la memòria, sinó una part del raonament. L’advertència de Thamus és més pertinent que mai. El perill no és que la màquina s’equivoqui, sinó que ens doni l’aparença de saber sense el procés d’aprendre.
A l’empresa, el risc és subtil. Un informe redactat amb IA pot ser impecable i no haver passat pel cap de ningú. Un equip que delega sistemàticament l’anàlisi pot guanyar velocitat i perdre, sense adonar-se’n, la capacitat de fer-la quan l’eina no hi és o s’equivoca. La pregunta útil per a una organització no és si ha de fer servir aquestes eines, sinó quines capacitats vol conservar dins, entrenades, perquè són les que la fan diferent.
A la vida personal, Thamus ens convida a fer inventari. Quantes coses sabíem fer fa quinze anys i ara deleguem en un aparell? Orientar-nos en una ciutat, recordar un número de telèfon, fer un càlcul mental, escriure un text sense corrector automàtic. Algunes renúncies són raonables. D’altres no les hem decidit mai, simplement han passat.
A l’aprenentatge, la distinció del rei és essencial. Una cosa és tenir accés a una resposta i una altra és haver-la entesa. L’estudiant que demana a la IA el resum d’un llibre té la informació, però no ha fet l’esforç que converteix la lectura en coneixement propi. Aprendre sempre ha demanat una certa fricció, i la tecnologia que l’elimina del tot pot eliminar també l’aprenentatge.
Convé no idealitzar Thamus. La història li va portar la contrària. L’escriptura no ens va fer més ignorants, sinó que va fer possible la filosofia, la ciència i el mateix diàleg de Plató. Els temors davant de cada tecnologia nova, de la impremta a internet, han estat sovint exagerats. La lliçó no és rebutjar el regal, sinó acceptar-lo sabent que és un «phàrmakon», i decidir conscientment què volem continuar fent nosaltres mateixos.
L’exercici de la setmana. Fes una llista de cinc tasques que ara deleguis habitualment en una eina tecnològica: escriure, calcular, orientar-te, recordar, resumir, decidir. Al costat de cadascuna, marca si l’has delegada per decisió o per inèrcia. Tria’n una que vulguis recuperar i, aquesta setmana, fes-la tu mateix almenys una vegada, sense ajuda. Observa què et costa, i què hi descobreixes.
De tot el que ja no fas perquè ho fa una màquina, què t’agradaria continuar sabent fer?
Sapere aude.

