L’abril de 1961 va començar a Jerusalem el judici contra Adolf Eichmann, l’oficial de les SS que havia organitzat la logística de la deportació de milions de jueus cap als camps d’extermini. La revista «The New Yorker» hi va enviar una filòsofa jueva alemanya que havia hagut de fugir ella mateixa del nazisme: Hannah Arendt. Esperava trobar-se un monstre. Va trobar una altra cosa, i el que en va escriure el 1963, a «Eichmann a Jerusalem», encara incomoda.
L’home de la cabina de vidre no semblava ni un fanàtic ni un sàdic. Semblava un funcionari. Parlava a base de frases fetes i fórmules burocràtiques, i va arribar a dir al tribunal que el llenguatge administratiu era l’únic que coneixia. Arendt va concloure que el tret més inquietant d’Eichmann no era la maldat, sinó una incapacitat gairebé absoluta de pensar, i en particular de pensar des del punt de vista d’un altre. D’aquí ve l’expressió que va fer fortuna i que li va costar molts disgustos: la banalitat del mal.
Convé entendre bé el terme, perquè sovint es llegeix malament. Arendt no deia que el mal comès fos banal, ni que Eichmann fos innocent. Va defensar que se’l condemnés. El que deia és que actes monstruosos poden ser comesos per persones que no ho són, simplement perquè no s’aturen a pensar el que fan. Per a Arendt, pensar no era acumular coneixements. Era, com per a Sòcrates, un diàleg silenciós amb un mateix, la capacitat d’aturar-se i preguntar-se què estic fent, realment.
Que quedi molt clar que no hi ha cap comparació possible entre l’extermini nazi i la vida d’una organització. Hem fet servir un cas extrem per entendre el concepte. El que interessa aquí és el mecanisme que Arendt va identificar, perquè no és exclusiu de les situacions extremes: la facilitat amb què les persones substituïm el judici per l’obediència a un procés, a un càrrec o a una instrucció.
A l’empresa, aquest mecanisme pren formes petites i quotidianes. «Són les normes.» «Ho ha decidit la direcció.» «El sistema no ho permet.» «Sempre s’ha fet així.» Cadascuna d’aquestes frases pot ser raonable, i cadascuna pot servir també per no haver de pensar el que estàs fent. La majoria dels escàndols corporatius no els protagonitzen malvats de pel·lícula. Els protagonitzen cadenes de persones normals que van fer la seva part del procés sense preguntar-se on anava a parar.
La intel·ligència artificial hi afegeix una capa nova. Quan la recomanació ve d’un sistema que sembla objectiu, la temptació de no qüestionar-la és encara més gran. «Ho diu l’algoritme» es pot convertir en una manera de desplaçar la responsabilitat cap a un lloc on no hi ha ningú a qui demanar comptes.
A la vida personal, el pensament d’Arendt ens demana una cosa exigent: que ens considerem responsables del que fem fins i tot quan només som una peça d’un engranatge més gran. Pensar, en aquest sentit, no és un luxe d’intel·lectuals. És el que ens permet dir que no quan cal.
A l’aprenentatge, la conseqüència és clara. Educar no és només transmetre coneixements, sinó cultivar l’hàbit d’aturar-se a pensar. Eichmann no era un home ignorant. Tenia la informació. El que li faltava era el diàleg interior que converteix la informació en judici.
Convé no idealitzar la tesi. Els historiadors han matisat molt el retrat d’Arendt. Documents estudiats després, com els que va analitzar Bettina Stangneth, mostren un Eichmann molt més convençut ideològicament del que va aparentar al judici, on probablement va interpretar el paper de funcionari gris. El valor del concepte, però, sobreviu a l’error sobre el personatge. El risc que Arendt va descriure, la irreflexió que es refugia en l’obediència, existeix, i no cal ser un monstre per caure-hi.
L’exercici de la setmana. Aquesta setmana, fixa’t en les vegades que dius o penses alguna d’aquestes frases: «són les normes», «ho ha decidit algú altre», «el sistema ho diu així». Apunta-les en un full. Al costat de cadascuna, respon si estàs d’acord amb el que fas o si només ho fas. Si no hi estiguessis d’acord, què podries fer, i a qui ho podries dir?
Quina part de la teva feina fas cada dia sense haver-te preguntat mai si està bé fer-la?
Sapere aude.

