El 1942, Jorge Luis Borges va publicar un conte sobre un noi uruguaià de Fray Bentos, Ireneo Funes, que després de caure d’un cavall queda paralitzat i descobreix que ho recorda tot. No és una memòria excel·lent. És absoluta. Recorda cada fulla de cada arbre de cada muntanya, i cada una de les vegades que l’ha vista. Pot reconstruir un dia sencer, però per fer-ho necessita un altre dia sencer.

El que sembla un do es revela com una condemna. A Funes li molesta que el gos vist de perfil a les tres i catorze tingui el mateix nom que el gos vist de front a les tres i quart. Per a ell són dues coses diferents. Fins i tot inventa un sistema de numeració en què cada número té un nom propi, sense cap regla que els relacioni. Borges tanca la reflexió amb una frase que ha fet fortuna: «Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstreure. En el món atapeït de Funes no hi havia sinó detalls, gairebé immediats.»

La intuïció de Borges té una base real. El neuropsicòleg rus Aleksandr Luria va estudiar durant dècades un home, Solomon Xereixevski, amb una memòria pràcticament il·limitada. Podia repetir llistes interminables anys després d’haver-les sentit. També tenia serioses dificultats per entendre metàfores, per captar el sentit general d’un text o per reconèixer una cara quan canviava d’expressió. Recordar-ho tot li feia difícil comprendre.

La paradoxa és que la nostra capacitat d’entendre el món depèn de la nostra capacitat d’oblidar-ne la major part. Quan diem «gos», «client» o «crisi», descartem milers de detalls per quedar-nos amb el que tenen en comú. Sense aquesta renúncia no hi hauria conceptes, i sense conceptes no hi hauria pensament.

Vivim, en certa manera, en el món de Funes. Les organitzacions acumulen més dades que mai, els quadres de comandament mostren desenes d’indicadors actualitzats en temps real, i la intel·ligència artificial ens permet guardar-ho i recuperar-ho tot. La temptació és creure que més informació equival a més comprensió. Borges ens adverteix del contrari. Sense la capacitat de destriar l’essencial de l’accessori, les dades no ens fan més savis. Ens deixen com Funes, estirat a les fosques, desbordat per detalls que no sap ordenar. Com diu Borges: “Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstreure”.

A l’empresa, la síndrome de Funes té símptomes clars: informes de cinquanta pàgines que ningú no llegeix, reunions on es revisen trenta indicadors i no es decideix res, directius que sempre demanen una dada més abans de decidir. El bon directiu no sempre és el que ho sap tot, sinó el que sap què pot ignorar en un moment determinat. Sovint, la feina més valuosa d’un líder és simplificar: dir quines són les tres coses que importen de debò.

A la vida personal, oblidar també és una forma de saviesa. Hi ha persones que retenen cada greuge, cada detall de cada discussió, i no poden avançar. La memòria selectiva no sempre és un defecte. Sovint és el que ens permet veure el patró general d’una relació o d’una etapa, per sobre dels incidents concrets.

A l’aprenentatge, la lliçó és directa. Estudiar no és memoritzar-ho tot, sinó entendre prou bé una matèria per saber què és estructural i què és anecdòtic. L’alumne que subratlla tot el llibre no ha après a subratllar. Aprendre és, en bona part, aprendre a descartar.

Convé no idealitzar l’oblit. Hi ha coses que no s’han d’oblidar, i la memòria d’una organització o d’un país és imprescindible per no repetir errors. L’abstracció també té els seus perills, perquè generalitzar massa de pressa és el camí dels estereotips i les conclusions precipitades. La qüestió no és recordar poc, sinó saber quins detalls cal deixar anar i quins cal preservar. Aquesta tria és precisament la que no hauríem de delegar del tot en cap màquina.

L’exercici de la setmana. Agafa l’últim informe, correu llarg o conjunt de dades que hagis hagut de revisar a la feina. Sense tornar-lo a mirar, escriu en un full les tres idees que en recordes com a importants. Després, compara-les amb el document. Has retingut l’essencial o els detalls? Si l’haguessis de resumir en una sola frase, quina seria? Aquest exercici de destil·lació és, literalment, pensar.

De tota la informació que has rebut aquesta setmana, quina és l’única cosa que valdria la pena recordar d’aquí a un any?

Sapere aude.