El poeta grec Konstantinos Kavafis, que va viure a Alexandria (Egipte) entre 1863 i 1933, va agafar el mite del retorn d’Ulisses i el va plasmar en un poema breu, «Ítaca», escrit el 1911. No parla del que passa a l’illa quan s’hi arriba. Parla del camí. S’adreça a un viatger que fa cap a Ítaca i li dóna un consell inesperat: «Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg.»

El poema demana que el trajecte sigui ple d’aventura i de coneixement. Diu que no s’ha de tenir por dels lestrígons, ni dels ciclops, ni de Poseidó irritat. No els trobaràs pel camí si no els portes dins de l’ànima. Demana arribar a Ítaca vell, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que Ítaca et faci ric. Remata amb una idea força. Si en arribar-hi la trobes pobra, Ítaca no t’haurà enganyat. Savi com t’hauràs fet, amb tanta experiència, ja hauràs entès què volen dir les Ítaques. En català coneixem aquest poema, sobretot, per la traducció de Carles Riba i per la cançó de Lluís Llach.

La idea és senzilla, tot i que costa d’acceptar. El destí és el pretext que et posa en marxa, però el valor es troba en el trajecte. Ítaca és necessària (sense un lloc on anar no salpes), però confondre la partida amb el premi és l’error. El que t’enriqueix no és tocar l’illa. És tot el que hauràs après, vist i esdevingut mentre hi anaves.

Hi ha una trampa vital molt comuna que el poema desmunta: viure per a l’arribada, per l’assoliment. Ho fem contínuament. Ens diem que serem feliços quan arribi l’ascens, el títol, la casa, la xifra de vendes, etc. Sovint, però, hi arribem i l’illa és més pobra del que imaginàvem. No perquè Ítaca ens hagi enganyat, sinó perquè li havíem demanat una cosa que no li pertocava com a objectiu: donar sentit a un viatge que no havíem sabut viure com el que era, un viatge.

A les organitzacions, l’obsessió per l’arribada té una forma identificable. Només se celebra el resultat (l’objectiu assolit, el projecte lliurat) i s’ignora del tot el que s’ha construït (i s’ha après) pel camí. Però el retorn real d’un projecte difícil sovint no és, només, el lliurable, sinó l’equip que ha après a fer coses diferents i complicades i que en surt capaç de fer el que abans no en sabia. Qui només mira la xifra del trimestre, per exemple, deixa passar l’única riquesa que es queda: la capacitat (experiència) acumulada. I els monstres que frenen les decisions (el competidor, el pitjor escenari, etc.) són, com els ciclops de Kavafis, més a dins del cap que al mar.

A la vida personal, «Ítaca» és gairebé una teràpia contra la felicitat ajornada, la carrera viscuda com una sala d’espera cap a un moment que sempre és més endavant. El poema no diu que renunciïs a la meta. Diu que preguis que el camí sigui llarg, que és una manera de dir que la vida no és l’illa, sinó la travessa. Val la pena distingir la meta que fa de brúixola (et marca la direcció) de la meta que només fa de premi, i que quan la tens, s’esvaeix.

Aquí som al cor de la qüestió, perquè aprendre és exactament això: la riquesa que s’acumula durant el trajecte. El sentit d’un llibre difícil, d’una carrera, d’un ofici, no és el certificat del final, és qui ets quan hi arribes. Savi com t’hauràs fet, amb tota l’experiència. El coneixement no és el souvenir que compres a l’illa. És el que et va transformant a cada port. Per això la pressa per arribar és, en l’aprenentatge, una forma d’empobrir-se. Qui escurça el camí es queda sense el que el camí li havia de donar.

Convé no idealitzar el viatge, però. «El que compta és el camí» es pot convertir, fàcilment, en una excusa per no arribar mai, per romantitzar la navegació sense rumb. Ulisses, al capdavall, sí que va tornar a casa. El poema no elogia anar a la deriva, elogia navegar cap a alguna banda sense que l’arribada ho sigui tot. Necessites una Ítaca. El que no necessites és fer-ne l’únic que importa. Anar perdut no és fer un viatge.

L’exercici de la setmana. Escriu en un full quina és la teva Ítaca d’ara mateix, la meta que t’estira, el lloc on vols arribar. A sota, respon a mà una pregunta incòmoda: si hi arribessis i la trobessis pobra, què t’hauria donat, igualment, el viatge? Fes la llista del que hauràs après i del que hauràs esdevingut pel camí. Si la resposta honesta és «res», potser el problema no és el camí. Potser has triat l’Ítaca equivocada.

Si arribessis a la teva Ítaca i la trobessis més pobra del que esperaves, sabries dir què t’ha donat, igualment, el viatge?

Sapere aude.