Ens van explicar la ciència com una escala. Els científics observen el món amb la ment neta, acumulen dades, pugen esglaó a esglaó i s’acosten, a poc a poc, a la veritat. És una imatge tranquil·litzadora, ordenada… i falsa. Tres filòsofs del segle XX (Karl Popper, Thomas Kuhn i Paul Feyerabend) la van desmuntar cadascú a la seva manera, i entre tots tres van deixar una lliçó que va molt més enllà dels laboratoris. Amb ells aprenem com sabem el que creiem saber, i de la humilitat que hauria d’acompanyar qualsevol certesa.
Popper buscava una cosa senzilla, una frontera clara entre el que és ciència i el que no ho és. La va trobar en un gest que sorprèn. Una teoria no és científica perquè es pugui demostrar, sinó perquè es pugui refutar. «Tots els cignes són blancs» és una afirmació científica perquè un sol cigne negre l’ensorra. Una teoria que ho explica tot i que mai no es pot equivocar no és ciència, sinó una altra cosa. Per a Popper, el bon científic no busca confirmar-se, sinó posar-se a prova amb totes les seves forces. Avancem eliminant errors, no acumulant veritats.
Kuhn, historiador, va mirar què fan de debò els científics i va trobar una imatge diferent. La major part del temps no intenten refutar res. Treballen dins d’un paradigma, un marc compartit que ningú no discuteix, resolent trencaclosques i confiant que la teoria és bona. Quan un experiment no encaixa, no llencen la teoria, sinó que assumeixen que l’error és seu i aparquen l’anomalia. Les anomalies s’acumulen fins que arriba una crisi i, amb ella, la revolució que canvia el marc sencer. El salt d’un univers amb la Terra al centre a un altre on la Terra és un planeta més és el cas de manual. Ptolomeu i Copèrnic es movien en paradigmes diferents, per exemple. Durant segles els astrònoms van anar afegint cercles i més cercles (els coneguts epicicles) al model de Ptolemeu per salvar-lo, fins que Copèrnic no el va corregir sinó que el va substituir.
Feyerabend va agafar aquesta idea i la va portar fins al límit. Va revisar els grans descobriments buscant el mètode que suposadament els havia guiat, i no el va trobar. El seu exemple preferit és el mateix Galileu que la llegenda ens ven com l’heroi de l’evidència. Feyerabend demostra que Galileu va guanyar violant totes les regles del bon mètode. Va defensar que la Terra es mou quan l’observació directa deia el contrari, es va fiar d’un telescopi que ningú no havia validat, es va recolzar en hipòtesis encara no demostrades i, sobretot, va fer una gran campanya de propaganda i de retòrica. Si hagués obeït el manual, hauria hagut de donar la raó als seus adversaris que en aquell moment tenien més evidències que ell. La conclusió provocadora de Feyerabend, «tot s’hi val», no vol dir que qualsevol idea valgui igual, sinó que no hi ha cap regla del mètode que no s’hagi hagut de trencar alguna vegada per avançar.
El que uneix els tres, per damunt de les seves diferències, és una mateixa esmena a la totalitat. El coneixement científic no és un oracle que baixa del cel net i acabat, sinó una construcció humana, històrica i discutible, feta de conjectures agosarades, de marcs que un dia es tomben i de decisions on pesa tant la retòrica com la lògica. La ciència segueix sent la millor eina que tenim per entendre el món. Precisament per això val la pena entendre com es fa de veritat, en lloc de venerar-la com si fos infal·lible.
A l’empresa, tot això no és cap abstracció teòrica. Cada organització funciona dins d’un paradigma (que «el nostre sector va així», que «els nostres clients volen això») que ningú no discuteix perquè, com el de Ptolemeu, durant molt de temps funciona. Les anomalies apareixen aviat, en forma de senyals febles que no encaixen amb el relat oficial, i el reflex és sempre el que descrivia Kuhn, que és aparcar-les, atribuir-les a un error de mesura o afegir un epicicle més al pla estratègic. Un directiu amb la lliçó de Popper ben apresa no busca les dades que li donen la raó, sinó les que el podrien deixar en evidència. Qui hagi llegit Feyerabend sap que la idea que avui sona ridícula al comitè pot ser el proper canvi de paradigma, i que ofegar la discrepància és la manera més segura de no veure venir la crisi.
A l’aprenentatge, la conseqüència és encara més profunda. Estudiar no és memoritzar un catàleg de veritats tancades, sinó entendre com s’han construït, per què es van acceptar i què les podria fer caure. Un alumne que sap que la ciència avança tombant els seus propis marcs no aprèn menys ciència, sinó que n’aprèn més, i sobretot aprèn a pensar. En un món on la informació és infinita i barata, aquesta és la competència que de veritat distingeix. No es tracta d’acumular respostes, sinó de saber sospesar-les, situar-les i posar-les a prova.
Convé no idealitzar. Del «cap mètode és sagrat» és fàcil relliscar cap al «tot és opinió i res no és veritat», i aquí Feyerabend deixa la porta massa oberta a qui vol negar el que està ben establert. Kuhn mateix va passar mitja vida aclarint que ell no era cap relativista. La lliçó dels tres no és que la ciència no valgui res, sinó tot el contrari. És prou seriosa i prou humana per merèixer que l’entenguem sense convertir-la en un dogma. Dubtar amb criteri no és el mateix que no creure en res.
L’exercici de la setmana. Pensa en una «veritat» que dónes per descomptada a la teva feina o al teu sector, d’aquelles que ningú no qüestiona mai. Escriu-la en un full de paper, a mà, i posa-la a prova amb dues preguntes. La primera, quina dada, si aparegués, et demostraria que és falsa. La segona, quin punt fort tindria l’argument de qui defensés just el contrari. No es tracta de canviar d’idea, sinó de comprovar si la teva certesa s’aguanta perquè és sòlida o només perquè fa temps que ningú no la mira.
Els grans avenços gairebé mai no han vingut de qui repetia el que tothom donava per bo. En la teva feina o en la teva vida, quina certesa fa massa temps que no examines de debò?
Sapere aude.

