Europa es va quedar sense estiu el 1816. L’erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, va enfosquir el cel i aquell any es va conèixer com «l’any sense estiu». A la vora del llac de Ginebra, a la Villa Diodati, un grup de joves escriptors tancats per la pluja van acceptar un repte de Lord Byron: que cadascú escrivís una història de fantasmes. La que ha perdurat d’aquella juguesca la va escriure una noia de divuit anys, Mary Shelley. El 1818 es publicava «Frankenstein o el Prometeu modern».
Aquest relat forma tant part de la nostra cultura que tothom creu conèixer la història, i gairebé tothom s’equivoca en dos detalls. El primer és que Frankenstein no és el monstre, sinó el creador, Victor Frankenstein, un jove científic obsessionat amb el secret de la vida. La criatura no té nom. El segon error és més important. La tragèdia de la novel·la no és que Victor creï un ésser vivent, sinó el que fa just després.
La nit que la criatura obre els ulls, Victor, que ha dedicat dos anys de la seva vida a aquell moment, la mira, sent repugnància i fuig. Es tanca a la seva habitació, intenta dormir, i l’endemà surt al carrer per no haver-hi de tornar. La criatura queda sola, sense ningú que li expliqui què és ni què és el món. Aprèn a parlar espiant una família a través d’una escletxa, aprèn a llegir amb llibres que va trobant i descobreix a poc a poc que tothom la rebutja. Quan finalment es retroba amb el seu creador, li diu una frase que resumeix el llibre: «Jo era benèvol i bo. La desgràcia em va convertir en un dimoni.»
Mary Shelley no va escriure una advertència contra la ciència. Va escriure una advertència contra una manera de fer ciència, i per extensió de fer tecnologia: la del creador enamorat del seu èxit que no es fa càrrec del que ha posat al món. Abans de crear, Victor no es pregunta per a què servirà la criatura, què necessitarà ni què passarà si les coses no surten com espera. Quan surt malament, la seva primera reacció és apartar la mirada.
Dos segles després, el paral·lelisme és inevitable. Estem posant al món sistemes que aprenen, amb capacitats que els seus propis creadors no sempre saben anticipar. La pregunta rellevant no és si cal fer-ho, perquè ja s’està fent, sinó qui se’n fa responsable quan el comportament del sistema no és el previst. La temptació de Victor és a l’abast de tothom: celebrar el llançament i mirar cap a una altra banda quan arribin les conseqüències.
A l’empresa no cal crear cap criatura per repetir l’error de Victor. N’hi ha prou d’implantar una eina, un sistema o un canvi organitzatiu i desentendre-se’n l’endemà de la presentació. Qui ha d’aprendre a fer-la servir? Qui en respon quan falla? Qui recull els efectes secundaris en els equips, en els clients o en les persones que en queden fora? Molts projectes no fracassen el dia del llançament. Fracassen les setmanes següents, quan ja no hi ha ningú mirant. Passa avui amb la intel·ligència artificial. Una empresa implementa una eina d’IA per a tota la plantilla, organitza una sessió de presentació, una formació superficial i dóna la feina per acabada. Ningú no defineix per a quines tasques té sentit fer-la servir, ningú no revisa si el que arriba als clients és correcte, ningú no s’adona que una part de l’equip l’ha adoptat sense criteri mentre l’altra l’evita per por. Mesos després, quan apareix un error greu en un informe o una dada confidencial on no tocava, tothom es pregunta qui ho havia de vigilar. La resposta és que ningú, perquè el projecte es va donar per tancat el dia que es va posar en marxa.
A la vida personal, la lliçó és més íntima. Tots posem coses al món: projectes, promeses, equips que hem format, persones que depenen de nosaltres. La responsabilitat no s’acaba en el moment de crear, sinó que just aleshores comença. L’abandonament rarament és una decisió dramàtica. Sol ser, com en el cas de Victor, una successió de dies en què preferim no mirar.
A l’aprenentatge, la criatura de Shelley ens deixa una imatge inquietant: un ésser amb una gran capacitat d’aprendre que aprèn sol, sense guia, i que extreu les seves lliçons del rebuig que troba. Qui aprèn sense acompanyament aprèn el que el seu entorn li ensenya, no necessàriament el que voldríem. Val per a les màquines, i val també per a les persones que incorporem a una organització sense ningú que les aculli.
Convé no idealitzar aquesta lectura. «Frankenstein» s’ha fet servir durant dos segles com a argument per frenar qualsevol innovació, i aquesta interpretació és massa fàcil. La novel·la no condemna la curiositat de Victor, sinó la seva irresponsabilitat. La pregunta que planteja no és si hem de crear, sinó com, amb quina previsió, amb quina cura i amb quina disposició a respondre del que surti malament. No crear també té costos. Crear i fugir és el pitjor dels dos mons.
L’exercici de la setmana. Pensa en alguna cosa que hagis posat en marxa l’últim any: un projecte, un procés, una eina, un equip o un compromís. En un full, respon tres preguntes. Qui en depèn ara? Què necessita que no li estic donant? Quin efecte no previst ha tingut, i l’he mirat de cara o l’he evitat? Si hi ha alguna cosa que fa temps que no mires, aquesta setmana dedica-li una hora.
Quina de les teves criatures fa massa temps que camina sola?
Sapere aude.

