Abans d’arribar a les illes de les sirenes, Ulisses ja sap què l’espera. La fetillera Circe l’ha avisat. El cant d’aquelles criatures és tan temptador que cap mariner no s’hi resisteix, i qui el sent gira el rumb cap als esculls i s’hi estavella. La solució òbvia seria tapar-se les orelles i passar de llarg. Però Ulisses vol una cosa més difícil. Vol sentir el cant i sobreviure. Per aconseguir-ho fa una cosa que sembla contradictòria: renuncia per endavant a la seva pròpia llibertat.

L’ordre que dóna a la tripulació és precisa. Que es tapin les orelles amb cera per no sentir res. A ell, però, que el lliguin ben fort al pal del vaixell. I, aquest és el punt decisiu, que si ell els suplica que l’alliberin, no li facin cas, sinó que encara el lliguin més fort. Quan arriba el moment, Ulisses sent el cant, embogeix, ordena i implora que el deslliguin. La tripulació, però, sorda i fidel a l’ordre prèvia, estreny els nusos. El vaixell passa. Ulisses ha sentit allò que ningú no havia sentit sense morir, i viu per explicar-ho. És a l’Odissea, cant XII.

És fàcil llegir-ho com un elogi de la força de voluntat, però és exactament el contrari. Ulisses no confia en la seva voluntat. Sap del cert que li fallarà. El seu “jo lúcid”, el de la coberta abans del perill, sap que el seu jo de després, el sotmès al cant a l’orella, serà un altre home, incapaç de decidir bé. Per això el “jo lúcid” pren una decisió sobre el “jo feble”: li treu, per endavant, la capacitat de triar. Els filòsofs en diuen un “mecanisme de compromís”. Jon Elster va titular tot un llibre sobre la racionalitat amb aquesta imatge: “Ulisses i les sirenes”. Hi parlava de l’estratègia mitjançant la qual una persona o institució restringeix voluntàriament les seves opcions futures per evitar prendre decisions irracionals o caure en una futura temptació.

Reflexionem sobre aquest concepte. Acostumem a pensar que ser lliure és mantenir sempre totes les portes obertes, no tancar-nos mai cap opció. Ulisses ensenya el contrari. De vegades la decisió més lliure és treure’t a tu mateix una opció futura, precisament perquè saps que, arribat el moment, faries una mala elecció. Decidir avui, en fred, pot ser una regla que et protegeixi de tu mateix demà, en calent.

A l’empresa, el pal i la cera tenen mil formes. Una política de preus que et prohibeix baixar d’un cert llindar existeix precisament per no haver de decidir-ho davant del client que et pressiona. Un pressupost tancat, un termini públic, un criteri de contractació fixat abans de conèixer el candidat encisador però equivocat, etc., són nusos que el teu “jo assenyat” o, com dèiem abans, el teu “jo lúcid”, lliga perquè el teu jo del moment no els pugui desfer. La feina de l’equip, sovint, és fer de tripulació sorda: recordar-te la regla que tu mateix vas posar quan hi veies clar.

A la vida personal el mecanisme és el mateix i, moltes vegades, ja el poses en pràctica. No tenir a casa allò que saps que menjaràs si ho tens a mà és més eficaç que resistir-t’hi cada nit. La transferència automàtica al compte d’estalvi el dia de la nòmina estalvia per tu abans que hi puguis renunciar. El despertador a l’altra punta de l’habitació, etc. No són trucs de disciplina. Són decisions preses en fred perquè no depenguin de la teva voluntat en calent.

A l’aprenentatge, la cera de la tripulació és tan important com la corda. Sovint no cal lluitar contra la distracció en el moment. N’hi ha prou d’eliminar-ne la font per endavant: silenciar les notificacions, deixar el telèfon en una altra habitació, reservar l’hora d’estudi a l’agenda com si fos una reunió inajornable. No confiïs que resistiràs els cants de les sirenes. Millor no els escoltis, o que quan els sentis ja estiguis lligat.

Convé no idealitzar el pal. Lligar-se també té un perill. Les circumstàncies canvien, i el nus que ahir et protegia, avui pot ser una trampa. Hi ha decisions que demanen just el contrari, mantenir-se flexible i poder rectificar. La saviesa no és lligar-se a tot, sinó saber distingir. Lliga’t allà on saps que el teu “jo futur” serà previsiblement més feble que tu. Deixa’t les mans lliures allà on el que caldrà és adaptar-se. Confondre les dues coses, lligar-se al pal equivocat i estrènyer els nusos mentre s’enfonsa el vaixell, és l’error contrari, i no menys car.

L’exercici de la setmana. Pensa en una decisió recurrent en què el teu “jo tranquil” i el teu “jo alterat” no es posen d’acord. La que sempre trenques quan arriba el moment. Escriu en un full la regla que el teu “jo tranquil” vol que es compleixi, en una sola línia. A sota, dissenya el pal i la cera: no la bona intenció, sinó el mecanisme concret que farà que la regla es compleixi sola, sense dependre de la teva voluntat en calent. Qui farà de tripulació sorda? Quina font podries eliminar directament? La regla sense mecanisme és només un desig.

Quina és la sirena que ja saps que et cantarà aquesta setmana, i quin pal pots preparar avui, mentre encara hi veus clar?

Sapere aude.