Al segle XIII, un mallorquí va dissenyar una màquina de pensar feta de cercles de paper concèntrics. Ramon Llull hi va escriure lletres que representaven conceptes, la bondat, la grandesa, la veritat, i, girant els cercles, en generava totes les combinacions possibles. La va anomenar Ars, i hi va dedicar la vida. Volia una cosa desmesurada: demostrar les veritats de la fe amb un procediment mecànic que qualsevol persona raonable, fos de la religió que fos, hagués d’acceptar.

Convé aclarir què era realment aquell artefacte, perquè s’ha convertit en una peça de museu curiosa i prou. L’Ars no endevinava res. Era un sistema combinatori, un conjunt de conceptes bàsics i unes regles per combinar-los sistemàticament, de manera que cap combinació rellevant quedés per explorar. Segles després, Leibniz va llegir Llull i va somiar el mateix, un alfabet del pensament humà i un càlcul que permetés resoldre qualsevol disputa dient «calculem». La lògica moderna i, al capdavall, la informàtica, tenen aquí una de les seves arrels.

El paral·lelisme amb la intel·ligència artificial d’avui és massa net per deixar-lo passar. Un model de llenguatge fa, a una escala que Llull no hauria imaginat, exactament el que feia la roda: recombinar peces segons regles per produir combinacions noves. I aquí apareix la lliçó, que no és la que sembla.

Llull creia que la combinació mecànica de conceptes portava a la veritat. En això s’equivocava, i el seu error és precisament el que hauríem d’evitar avui. Recombinar no és entendre. Una màquina que genera totes les frases possibles sobre un tema no en comprèn cap, igual que la roda de Llull no creia en res del que imprimia. La combinació genera candidats. El criteri per destriar quins valen no surt de la roda. L’ha de posar algú.

Hi ha un detall de la roda que la fa encara més actual. Llull la va concebre perquè funcionés igual per a qualsevol persona, amb independència de qui la fes girar. Aquesta neutralitat aparent és seductora, perquè sembla que treu el biaix humà de l’equació. Però una màquina que combina segons unes regles que algú ha triat no és neutral, arrossega les decisions de qui la va dissenyar. Amb la intel·ligència artificial passa exactament el mateix, i la seva aparença d’objectivitat és, precisament, el que ens fa abaixar la guàrdia.

A l’empresa, això té una aplicació immediata i dues cares. La cara útil seria quan bona part de la innovació és combinatòria, ajuntar dues idees que ningú havia ajuntat, i val la pena forçar aquestes combinacions en lloc d’esperar la inspiració. L’altra cara seria quan una eina et dona cent combinacions en un segon, el coll d’ampolla ja no és generar-les, és tenir el criteri per triar-ne una. Sense aquest criteri, la màquina només et fa anar més de pressa cap a la decisió equivocada.

A l’aprenentatge passa una cosa semblant. Aprendre no és acumular conceptes aïllats, sinó ser capaç de combinar-los, veure què té a veure l’estoïcisme amb la gestió d’un equip, o l’Ars de Llull amb un xip. Qui només memoritza té les peces, però no la roda.

L’exercici de la setmana. Tria dos conceptes que no tinguin res a veure entre ells, un de la teva feina i un de fora (posem, «pressupost» i «jardineria»). En un full, escriu-los i força’t a trobar tres connexions reals entre tots dos, per estranyes que semblin. No busques la connexió bona a la primera. Busques exercitar el múscul de combinar, que és el que cap màquina et pot estalviar.

La roda de Llull no ha desaparegut. L’hem construïda, per fi, i gira més de pressa que mai. La pregunta que ell no es va fer, i que ara ens toca a nosaltres, és qui posa el criteri quan la màquina ja ho combina tot. Ho fas tu, o ho has delegat sense adonar-te’n?

Sapere aude.