L’any 415 abans de Crist, Atenes discuteix a l’assemblea si envia una gran expedició a conquerir Sicília, a l’altra punta del món conegut. Fa anys que dura la guerra del Peloponès contra Esparta, i la idea és agosarada: enviar una flota enorme, lluny de casa, per sotmetre Siracusa. Alcibíades, jove i brillant, defensa la iniciativa amb promeses de glòria i riquesa. Nícias, general veterà i prudent, però, s’hi oposa.

Aleshores passa una cosa que Tucídides, que ho explica a la seva «Història de la guerra del Peloponès», narra amb una ironia gairebé cruel. Nícias, per dissuadir l’assemblea, exagera els recursos que caldria: tantes naus, tants homes, tants diners, per fer-los veure la bogeria de l’empresa. Però l’efecte és el contrari. En lloc d’espantar-se, els atenesos s’engresquen encara més. Si en calen tants, deu valer la pena. L’assemblea, arrossegada per l’entusiasme, vota enviar una flota més gran encara que la que ningú no havia proposat. El resultat serà una de les catàstrofes més completes de l’antiguitat: la flota destruïda, milers de morts i els supervivents esclavitzats a les pedreres de Siracusa. És el principi de la fi d’Atenes.

El desastre no es va decidir a Sicília. Es va decidir a l’assemblea. Quan la flota va salpar, la sort ja estava decidida. El que va enfonsar Atenes va ser la conversa que va precedir l’expedició. Aquella conversa té tots els símptomes de l’excés de confiança col·lectiu: l’entusiasme que s’encomana, les advertències que arriben però en el to equivocat, i els qui dubten en silenci perquè ningú no vol ser qui frena l’aventura quan tothom hi està engrescat.

La lliçó útil no és «no siguis agosarat». És entendre com un grup s’autoconvenç d’una decisió que ja no és capaç d’examinar, i quin mecanisme ho pot evitar. Un d’ells té nom modern: el premortem. Consisteix a imaginar, abans de decidir, que ja ha passat un any i el projecte ha fracassat, i preguntar-se per què. Nícias, en el fons, intentava una cosa semblant, però des de l’oposició. Per això va sonar a obstrucció i no a anàlisi, i l’assemblea el va poder descartar com el pessimista de torn.

A l’empresa, l’expedició a Sicília es repeteix cada vegada que una gran aposta (una adquisició, l’entrada en un mercat nou, un llançament ambiciós) es decideix en una onada d’entusiasme. Qui aixeca la mà per assenyalar els riscos passa a ser vist com el fre, i a la reunió següent ja calla. El remei no és prohibir l’audàcia, sinó institucionalitzar el dubte. Es converteix el premortem en un pas obligatori, en un paper que algú té assignat, de manera que qüestionar la decisió sigui la seva feina i no una traïció. Atenes no tenia cap mecanisme per separar l’ambició de l’anàlisi.

A la vida personal, les expedicions a Sicília són les decisions transcendents i difícils de desfer preses en el moment àlgid de la il·lusió: canviar de vida de cop, una compra important, deixar-ho tot per un projecte. L’entusiasme, aquí, és un factor del qual convé desconfiar precisament perquè és agradable. Val la pena preguntar-se què assenyalaria el teu jo d’aquí a un any, mirant enrere des del fracàs. I dormir-hi a sobre. La nit sol rebaixar el cant de sirena de l’entusiasme just el necessari.

A l’aprenentatge hi ha un avantatge que Atenes no va tenir: nosaltres podem estudiar el seu desastre sense pagar-lo. La història és una simulació barata. Aprendre de l’expedició a Sicília vol dir que no cal repetir-la per entendre-la. El preu ja el van pagar ells. Fer el postmortem dels errors dels altres, i dels propis, és la manera d’anar acumulant criteri sense haver de perdre una flota cada vegada.

Convé no idealitzar la prudència. El premortem no és paràlisi, i l’excés de cautela mata tant com l’excés de confiança. De fet, la punta més amarga de la història ho demostra. Quan la situació ja era desesperada i tocava retirar-se, un eclipsi de lluna va espantar el supersticiós Nícias, que va endarrerir la retirada gairebé un mes seguint els endevins. Aquella cautela paralitzada va convertir una derrota en una aniquilació. No és que dubtar sempre salvi. És que decidir sense examinar i examinar sense decidir mai són dues cares del mateix error. El que salva és la confiança calibrada.

L’exercici de la setmana. Tria una decisió que ara mateix t’engresqui de debò. En un full, escriu aquesta frase com si ja fos veritat: «Ha passat un any i això ha sortit malament». A sota, apunta tres causes plausibles del fracàs, sense censurar-les i després fes-te la pregunta que Atenes no es va fer: qui, del teu voltant, hauria vist venir aquestes causes, i l’has fet callar, o s’ha callat sol, perquè tots estàveu massa engrescats?

En la decisió que més t’il·lusiona ara mateix, qui és el teu Nícias? L’estàs escoltant o només esperes que s’aparti?

Sapere aude.