L’any 1513, Nicolau Maquiavel acabava de perdre-ho tot. Havia servit durant catorze anys la república de Florència com a diplomàtic i alt funcionari, i amb el retorn dels Mèdici va ser destituït, empresonat i torturat. En sortir, es va retirar a una petita finca a Sant’Andrea in Percussina, a pocs quilòmetres de la ciutat. En una famosa carta al seu amic Francesco Vettori explica com passava els dies: al matí, discussions a la taverna i partides de cartes amb el carnisser i el moliner; al vespre, a casa, es treia la roba plena de fang, es posava vestits de cort i començava a parlar, mentalment, amb els antics, que li responien amablement. D’aquelles converses va sortir «El Príncep».

El llibre té mala fama, i en part, amb ulls actuals, se la mereix. Conté, però, un capítol, el vint-i-cinquè, que és una de les reflexions més lúcides que s’han escrit sobre la incertesa. Maquiavel s’hi pregunta fins a quin punt les coses del món les governa la fortuna i quina part depèn de nosaltres. La seva resposta és que la fortuna és àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que ens en deixa governar l’altra meitat, o poc menys.

Per explicar-ho fa servir una imatge. La fortuna s’assembla a un d’aquests rius impetuosos que, quan es desborden, inunden les planes, arrenquen arbres i edificis, s’enduen la terra d’un lloc i la deixen en un altre. Tothom fuig davant la crescuda i ningú no la pot aturar. Això no vol dir, afegeix Maquiavel, que els homes no puguin fer res. Quan els temps són tranquils, poden construir dics i marges, de manera que, quan el riu torni a créixer, l’aigua s’escoli per un canal o la seva força no sigui tan desfermada ni tan destructiva.

La paraula clau és «virtù», que no vol dir virtut en sentit moral. És la capacitat d’actuar amb energia, intel·ligència i previsió sobre la part del món que ens pertoca. La idea és molt concreta. La «virtù» no es demostra durant la inundació, sinó abans. Els dics es construeixen quan fa bon temps, precisament quan ningú no en veu la necessitat.

Maquiavel hi afegeix una segona observació, encara més incòmoda. Un mateix comportament pot portar a l’èxit en unes circumstàncies i al fracàs en unes altres. El papa Juli II ho va encertar sempre actuant amb impetuositat, perquè els temps li eren favorables, però si haguessin arribat temps que demanaven prudència, s’hauria arruïnat, perquè no hauria sabut canviar. El problema, conclou, és que els homes s’aferren a la manera de fer que els ha donat èxit i no saben adaptar-se quan els temps canvien.

A l’empresa, els dics de Maquiavel tenen noms coneguts: reserves de tresoreria, diversificació de clients, equips formats en més d’una funció, plans de contingència que algú ha revisat de debò. Totes aquestes coses tenen un defecte comú. Semblen un cost inútil quan les coses van bé. Per això les organitzacions les retallen en els anys bons, que és exactament quan s’haurien de construir. La segona lliçó és igual de pràctica: l’estil de lideratge que va fer créixer l’empresa pot ser el que la faci caure quan canvia el context.

A la vida personal passa el mateix. Els dics són l’estalvi, la salut que es cuida abans que falli, les relacions que es mantenen quan no les necessitem, les capacitats que aprenem abans que la feina ens les exigeixi. Ningú no pot evitar la crescuda. Sí que es pot decidir com et trobarà.

A l’aprenentatge, la idea de Maquiavel qüestiona la manera com sovint ens preparem per al futur, que és intentant endevinar-lo. Dediquem molt d’esforç a preveure quines professions tindran sortida o quines tecnologies s’imposaran, i poc a construir la capacitat d’adaptar-nos al que vingui. En un moment en què la intel·ligència artificial canvia les regles cada pocs mesos, aprendre a aprendre és el dic més sòlid que es pot aixecar.

Convé no idealitzar Maquiavel. El mateix capítol acaba amb una imatge que avui resulta inacceptable, la de la fortuna com una dona que cal sotmetre per la força, i el conjunt de «El Príncep» ha servit per justificar moltes coses injustificables. Tampoc no cal creure en la seva aritmètica, perquè ningú no sap si a la fortuna li correspon la meitat, més o menys. El que sobreviu és la intuïció central: la incertesa no és una excusa per a la passivitat, i el moment d’actuar és quan encara no sembla necessari.

L’exercici de la setmana. Identifica el riu que més et podria afectar els pròxims anys: una crisi al teu sector, un canvi tecnològic, la pèrdua d’un client important, un imprevist familiar. En un full, escriu quins dics tens ara mateix davant d’aquesta crescuda i quins et falten. Després tria’n un, només un, que puguis començar a construir aquest mes, ara que fa bon temps.

Quin dic estàs deixant per a més endavant perquè, avui, el riu baixa tranquil?

Sapere aude.